“L’experiència viscuda durant els onze mesos que el Josep Mª va voltar pel món desperta enveja. Un viatge per molts països però que sembla més aviat un viatge cap a l’interior. Una experiència que apunta cap a la construcció o reconstrucció de la identitat professional i que està feta de trobades, però també de silencis. Coneixement profund no només de realitats vinculades a la música i a l’art, també a la pobresa extrema, a condicions de vida difícils, a competències i habilitats, i a maneres de viure probablement més sanes que les que coneixem (és referint-se a les persones negres sud-africanes que el Josep Ma escriu: canten i ballen com qui respira… Sempre somriuen…).
L’Estructura tan clara del llibre per mi ha estat de gran ajut a l’hora de llegir-lo. És un llibre dens (tot i que està escrit d’una manera àgil i ‘desenfadada’), un llibre més per estudiar que per llegir que, ni que només fos per tenir accés a l’experiència personal de l’autor i per la quantitat de material i de informació que el llibre recull, paga la pena llegir-lo. Però no és només per això, hi ha molt més. I vull destacar tres encerts de l’autor:
1. L’exercici d’aprofitar la mateixa experiència per elaborar coneixement (una experiència que és rica en la pràctica però també en lectures més teòriques vinculades a l’àmbit educatiu en general). Entenc que és un llibre que surt d’un procés intens i llarg de reflexió…. Jo diria que el llibre ha començat a fer-se molt abans que es decidís escriure’l. En ell es recullen reflexions, recursos, experiències, trobades amb persones, amb companys, amb especialistes, propostes metodològiques, exercicis, que si els ha pogut recuperar és perquè en el moment de viure-les les va passar pel sedàs de la reflexió.
2. Un segon destacat del llibre és l’aportació del Basket Beat, una metodologia, un projecte, una associació. Jo sóc de les que entén que la intervenció educativa queda modificada quan s’introdueixen pràctiques adients a la població a la qual s’adrecen. I diria que aquesta és una. Val a dir que he tingut l’oportunitat de veure-la i viure-la “in situ”, doncs tota la segona part em sembla un tresor, crec francament que té vida pròpia. Una metodologia que ha estat contrastada i provada en entorns diferents; que ha evolucionat; que amb una descarada intencionalitat educativa treballa valors a partir de la música i que a més, ho fa vinculant-la amb l’esport; que es capaç d’omplir de contingut una proposta aparentment molt simple: una pilota, el pols i el grup; que es presenta molt estructurada…
3. El tercer encert té a veure amb el compromís social que destil·la tot el llibre. Aquesta vinculació dels projectes d’art comunitari com a resposta a una situació de violència o desatenció infantil; amb disconformitat davant les injustícies; amb interès per promoure transformacions socials o entorn més saludables. Entenc que és un element que no es pot infravalorar ni menystenir perquè probablement sigui l’eix central de l’educació.”
